La recent declaració d’intencions del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a Dubai, posant sobre la taula la conveniència de prohibir l’accés a les xarxes socials als menors i endurir la persecució de delictes telemàtics, ha obert un debat social ineludible. Des del Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics de Telecomunicació de Catalunya (COETTC), experts en xarxes i infraestructures telemàtiques, i no en continguts, sentim l’obligació d’aportar una visió tècnica i històrica a aquest desafiament. Perquè, si bé nosaltres dissenyem les autopistes de la informació, no podem ignorar els accidents que hi succeeixen.
En els últims anys, les xarxes telemàtiques han passat de ser una eina a ser l’aire que respira la nostra societat. Són imprescindibles. Però la tecnologia sempre ha anat un pas per davant de la legislació, i la història ens demostra que la regulació és un pèndol que oscil·la entre la llibertat i l’ordre.
La lliçó de la història: del 1865 a la IA
La humanitat ha modelat regulacions durant mil·lennis, però la disrupció tecnològica moderna té una data d’inici: la meitat del segle XIX. Quan el 1865 es va regular el telègraf, es va establir un precedent fonamental: el secret de les comunicacions va ser declarat un dret humà. El telegrafista jurava secret, amb una única i gran excepció: que el missatge afectés l’ordre públic. Els actuals graduats en telecomunicacions continuen amb aquest compromís.
Aquesta tensió entre privacitat i seguretat ha definit l’era contemporània. La ràdio va facilitar la comunicació de masses (i la propaganda) durant la I Guerra Mundial; el cinema ho va fer a la II Guerra Mundial. Els governants de la postguerra van entendre que el millor antídot per a una III Guerra Mundial era la llibertat d’expressió, però amb matisos. De fet, el «negoci» de la propaganda va exercir de regulador invisible durant dècades.
Tanmateix, el paradigma ha canviat. Els SMS van ajudar a coordinar les Primaveres Àrabs en països amb forta censura. Després va venir Internet i, ara, la Intel·ligència Artificial. La capacitat de difusió s’ha descentralitzat i el negoci de la propaganda està canviant de mans i de mitjans de manera disruptiva. El filtre invisible ha desaparegut.
Adaptar el món telemàtic a l’analògic
El diagnòstic és clar: hem d’adaptar el nou món telemàtic a les regles de joc del món analògic. Sabem quin és l’objectiu i sabem què funciona fora de les xarxes.
Al carrer, l’Estat té el monopoli de la identitat dels ciutadans. En el món físic, estem d’acord que hi ha serveis no aptes per a tothom. Ningú qüestiona que, per entrar a una casa d’apostes o a un local per a adults, calgui acreditar com a mínim l’edat prèviament. En canvi, hem permès la creació de places públiques telemàtiques (les xarxes socials) on continguts terriblement nocius circulen sense control d’accés efectiu.
Les plataformes en són responsables, sí, però han de tenir les eines i el marc legal per actuar. I aquí és on la tecnologia i la deontologia s’han de trobar.
La proposta: Identitat i Traçabilitat
El problema és el «com». Des del COETTC defensem que la solució passa per una premissa bàsica: quan entrem a les xarxes, ja estem identificats.
No parlem de censura prèvia, sinó de responsabilitat ulterior. Aquesta identificació ha de ser:
- Garantista: Custodiada per l’Estat o entitats certificadores.
- Traçable: Accessible únicament per determinats professionals subjectes a un estricte codi deontològic i/o sota ordre judicial i/o requeriment d’una policia especialitzada en delictes telemàtics. La naturalesa immediata i viral del mitjà justifica que el control hagi de ser immediat, , i fins i tot previ —tal com ja van tenir en compte els juristes del segle XIX—, per evitar danys irreparables.
Si algú comet un delicte a la xarxa o assetja un menor, l’anonimat no pot ser un escut. La tecnologia permet aquesta traçabilitat sense vulnerar la privacitat de l’usuari comú que actua dins la llei.
L’ultimàtum necessari
Finalment, hem de ser pragmàtics. Si un determinat servei —sigui una xarxa social, un xat o una plataforma de vídeo— no pot garantir tecnològicament el filtratge de continguts nocius, no pot ser un espai obert a la infància.
Si no es pot garantir la seguretat, la plataforma ha de ser declarada d’entrada exclusiva per a majors de 18 anys (o l’edat legal corresponent). No és una prohibició per la prohibició; és una qüestió de protecció del consumidor i de salut pública.
La tecnologia ens ha portat fins aquí, i serà la tecnologia, regulada amb seny i perspectiva històrica, la que ens ajudarà a recuperar l’ordre públic en l’era telemàtica.
COETTC
