L’apagada de la seguretat jurídica telemàtica: Anàlisi del despropòsit judicial sobre la Junta General del COITT de 2024
La recent Sentència núm. 34/2026, dictada el 23 de gener de 2026 per la Secció Sisena de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (Procediment Ordinari 804/2024), que avala les irregularitats de la Junta General Ordinària de 2024 del Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics de Telecomunicació (COITT), no és només una ensopegada judicial; és un míssil a la línia de flotació de la seguretat jurídica en l’era telemática. Conclusions incomprensibles, menyspreu per la normativa telemàtica i una alarmant desconnexió tecnològica per part dels jutjadors obren la porta a un perillós precedent.
Vivim temps de transició accelerada. Les assemblees telemàtiques són una realitat recent que exigeix compaginar, amb precisió quirúrgica, la ciència telemàtica amb les garanties jurídiques. No obstant això, aquesta recent sentència, que desestima la impugnació de la Junta General celebrada el 2 de març de 2024, demostra què passa quan la justícia opera amb mentalitat analògica en un entorn estrictament digital: el ciutadà i el col·legiat queden en la més absoluta indefensió.
El mite del «Gen Tecnològic»: Un argument judicial absurd
Un dels pilars més insòlits d’aquesta sentència és la presumpció que la professió d’Enginyer Tècnic de Telecomunicació acredita, per se, un coneixement innat i infal·lible sobre el funcionament de qualsevol plataforma de juntes telemàtiques.
Aquesta afirmació frega el ridícul. És com sostenir que un cardiòleg pot dissenyar i soldar la placa base d’un marcapassos des de zero, o que per tenir el carnet de conduir un sap pilotar un Fórmula 1 sota la pluja. La tecnologia avança, les interfícies canvien i el coneixement de la teoria de telecomunicacions no infon ciència infusa sobre l’ús de plataformes d’assemblees de tercers. Assumir això és una excusa judicial per no entrar al fons de la manca de formació i informació prèvia als col·legiats.
L’abús telemàtic de l’Administració: De la garantia al setge
Aquesta sentència és el símptoma d’una malaltia més gran: l’adopció de serveis telemàtics s’ha convertit en un abús institucionalitzat cap al ciutadà.
Hem passat d’un sistema garantista —la notificació per carta certificada, en un únic lloc físic, amb 30 dies de marge i gestionada per Correus— a una autèntica gimcana digital. Avui, al ciutadà, moltes vegades format en un món purament analògic, se li exigeix bregar amb «l’Adreça Electrònica Habilitada Única», seus electròniques de centenars d’administracions diferents i noms confusos. Se li pressuposen mitjans: ordinador, sistema operatiu sempre actualitzat, certificats digitals, electricitat i internet. I tot això per enfrontar-se a notificacions que, sense previ avís, li atorguen només 10 dies NATURALS per ser notificats.
Aquest model no només discrimina els grans, que perden facultats lògicament amb els anys, sinó que genera un caos organitzatiu monumental a curt i llarg termini. Com gestionarà un ciutadà mitjà els seus expedients digitals d’aquí a 20 anys en formats tecnològics que ja hauran desaparegut? La justícia, en lloc de posar límit a aquest abús vetllant per la Llei 39/2015 i la Llei 40/2015, mira cap a una altra banda.
Una sentència farcida de contradiccions i lleis ignorades
El text de la resolució és un camp de mines d’incongruències jurídiques:
- La fal·làcia de la Identificació: La resolució cita superficialment l’exigència d’assegurar la identitat (Art. 17 de la Llei 40/2015), però no percep la monstruosa contradicció que suposa validar l’accés a una assemblea mitjançant un simple «enllaç» enviat per correu electrònic. Això no és una assemblea; és una reunió informal d’amics. Per garantir la identitat real, el jutge hauria d’haver acudit a la Llei 6/2020 de serveis electrònics de confiança i al RD 203/2021, normatives que brillen per la seva absència en la decisió.
- Notificacions d’estar per casa enfront de la garantia electrònica: L’Art. 22 exigeix notificació personal. El jutge, aliè a la realitat digital, entén que un simple correu electrònic (del qual no hi ha justificant de recepció fefaent) compleix aquest requisit. Això xoca frontalment amb la normativa actual sobre notificacions electròniques. Un correu electrònic ordinari no ofereix cap de les garanties exigibles; pot acabar a la carpeta de spam, ser esborrat accidentalment, o no arribar per fallades del servidor, sense que quedi rastre auditable. La llei actual, a través de plataformes habilitades (com l’Adreça Electrònica Habilitada Única) o seus electròniques, exigeix sistemes que deixin constància fefaent de l’enviament, la posada a disposició, l’accés al contingut (o el rebuig) de la notificació, identificant inequívocament el destinatari mitjançant certificats digitals o sistemes Cl@ve. Les veritables notificacions electròniques, quan es realitzen conforme a la norma, ofereixen unes garanties de lliurament, lectura i traçabilitat similars o fins i tot superiors a les de l’antiga carta certificada amb justificant de recepció de Correus, assegurant que el ciutadà (o col·legiat) no quedi en la indefensió que provoca un simple e-mail perdut en els llimbs de la xarxa.
- El frau de l’acta manual: No s’ha aportat l’acta immutable que generen automàticament aquestes plataformes telemàtiques. En el seu lloc, es va admetre una acta manual posterior, totalment incoherent amb el sistema utilitzat. Per agreujar la situació, aquesta acta manual presenta greus discrepàncies pel que fa als registres d’assistència, sumant vots presencials i telemàtics de forma confusa, arribant a l’absurd de comptabilitzar enginyers que, segons els propis registres aportats, van votar més d’una vegada, en telemàtic i en presencial.
- Una «Reunió», no una Assemblea: Els vídeos aportats demostren que el programari estava configurat en mode «reunió» i no «assemblea». Això fulmina les garanties: el control de vots delegats desapareix, es permet l’accés sense autenticar i no queda registre dels que van intentar entrar i el sistema va expulsar.
- Els 194 de Catalunya: És un fet que des de la Junta del COITT es va remetre als col·legiats a un formulari paral·lel del qual mai es van aportar els registres. Almenys 194 col·legiats catalans van intentar exercir el seu dret i es van quedar en uns llimbs digitals. Impossible saber quants més es van quedar fora.
Per si no n’hi hagués prou, el despropòsit arriba al punt de jutjar tangencialment una entitat, el COETTC (Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics de Telecomunicació de Catalunya), que ni tan sols era part en el litigi. Un error processal de primer de carrera.
Jurisprudència de l'»Edat de Pedra» i l’ombra de la IA
Resulta dantesc que la sentència es recolzi en jurisprudència massiva i obsoleta, dictada anys abans de la irrupció de les assemblees telemàtiques i, el que és més greu, anterior a les Lleis Òmnibus i Paraigües de 2009. Aquestes lleis van transformar la naturalesa dels Col·legis Professionals, reduint el visat col·legial a un caràcter residual (gairebé un 1% del que era, passant a només obligatoris i a peticions expresses). Utilitzar jurisprudència dels anys 90 per jutjar un col·legi professional de l’any 2024 és fer trampes al solitari.
En el nostre sector de telecomunició comença a circular un rumor inquietant arran de les sospitoses cites creuades, com la menció a resolucions de Múrcia amb conclusions erràtiques: Estem davant la primera evidència d’una sentència redactada (o fortament assistida) per una Intel·ligència Artificial mal calibrada? Si un jutjat està utilitzant IA per emetre decisions d’aquest calibre, estem davant d’un atemptat directe al dret a la tutela judicial efectiva. Però l’anàlisi ha d’anar més enllà: si s’arribés a comprovar que ha estat el mateix Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics de Telecomunicació qui ha utilitzat la IA per aportar i citar un text de sentència que no existeix, estaríem davant d’un fet gravíssim que atemptaria directament contra un dels tres fins essencials d’un col·legi professional: la defensa del ciutadà. En aquest escenari, el COITT estaria utilitzant la seva posició i la pròpia professió com un instrument contra els ciutadans.
Conclusió: Jutges per al Segle XXI
És imperdonable que s’exigeixi un curs de 20 hores per manipular un entrepà, o un curs de riscos laborals per asseure’s en una cadira d’oficina, però permetem que magistrats (de 65, 70 i algun que avui ha estat obligat a jubilar-se forçosament, aliens per complet a l’ecosistema digital) dictin sentències sobre complexos entramats telemàtics sense l’exigència de comprendre’ls.
El jutge arriba a avalar l’incompliment de la Memòria Anual i la manca d’enviament de la documentació prèvia per votar, confonent la interpretació del RRI i els estatuts (Art. 35.g), ignorant la regla bàsica que davant discrepàncies de terminis (la llei «genèrica» que estableix 6 mesos i els estatuts «concrets» que en fixen 4), ha de prevaler el més restrictiu per a la junta.
Els litigis d’alta complexitat tecnològica haurien d’estar reservats a tribunals especialitzats, formats per jutges natius digitals o, si més no, obligatòriament assessorats per pèrits enginyers en telecomunicacions.
Recomanació: Un pacte necessari per no hipotecar el futur tecnològic
Ens trobem davant d’una cruïlla històrica. L’evolució telemàtica i l’esclat de la Intel·ligència Artificial (IA) imposen nous reptes que la societat necessita, de mitjana, uns 15 anys per absorbir de manera natural.
Davant d’aquesta vertiginosa transformació i la por a la indefensió, la societat sovint reclama regulacions estrictes i prèvies. Però hem de ser clars: amb això només ens carreguem el progrés. Legislar preventivament a cop de prohibició o excés burocràtic només serveix per atorgar un avantatge competitiu letal a la resta del món, deixant el nostre país a la cua de la innovació global.
El veritable problema a casa nostra no és la manca de regles prèvies, sinó l’agonitzant lentitud del sistema: la justícia arriba massa vegades quan el problema ja no existeix o el dany és irreparable.
Per això, és urgent i inajornable establir un marc de col·laboració directa entre els Polítics, els Col·legis d’Advocats i el Poder Judicial. Aquesta aliança ha de tenir un objectiu clar: construir mecanismes d’actuació que operin just després que es produeixin les incidències tecnològiques, però de manera immediata i altament especialitzada.
Necessitem un sistema judicial i legal capaç d’entendre i resoldre els conflictes derivats de la IA i les plataformes telemàtiques en temps real. Només amb una reacció jurídica àgil, experta i adaptativa podrem garantir la defensa del ciutadà sense ofegar l’avenç tecnològic que ens connecta amb el món. Amb sentències analògiques com aquesta, no només avalem irregularitats; ens carreguem, d’un cop de ploma, la seguretat jurídica del demà.
.
Sentència 20260123.3 STSJMdr. JGO24
